Tarda de cafè i somnis

Unes gotes fines i fredes queien quan va sortir del cafè. El sòl ja era tot moll i a la calçada s'havia format un rierol que desapareixia engolit per les successives reixes de les clavegueres.

Aixoplugada a l'entrada del local, es va posar el mocador de coll per sobre del cabell, es va posar les mans a les butxaques de l'abric, va mirar a una banda i a l'altra i va començar a caminar carrer amunt; molt a poc a poc. En la seva lentitud es va adonar de la velocitat de la gent que l'envoltava; estudiants amb una motxilla carregada de llibres i dos bosses dels supermercat a cada mà, oficinistes amb americana i corbata mirant-se les sabates esquitxades amb aigua bruta, xiquets de no més de deu anys fent ziga-zaga entre els vianants amb un patinet i dones grans amb paraigües enormes intentant passar entre la parada de l'autobús col·lapsada de gent i la paret.

Ella s'ho mirava, en la distància i, abstreta de tot el tràfec, va tancar els ulls, sentint cadascuna de les gotes que li acariciaven la cara i que, com a llàgrimes, li recorrien les galtes. El clàxon d'un cotxe la va treure del seu estupor i va dirigir la seva mirada endavant cap a l'origen del so. Una parella estava creuant el carrer, corrents, sense deixar-se anar de la mà; arribats a l'altra vorera, es van parar, es van mirar, es van donar un petó i van seguir caminant alegrement. Ella els va mirar i va seguir el seu passeig cap a casa.

Avançava amb els ulls a vegades oberts, a vegades tancats i, de tant en tant, alçava la vista cap a un cel uniformement cobert de núvols blanc-grisosos que no havien deixat d'alliberar gotetes. Li va semblar sentir que algú la cridava des de la seva esquena, es va girar, però allí solament hi havia la gent de la parada, els nens i cap cara coneguda així que, ni sense parar-se ni sense apressar el pas, va seguir endavant. La pluja començava a netejar una atmosfera carregada, deixant-la fresca i lleugera. Ella va inspirar profundament, deixant que l'aire omplís els seus pulmons. Ara el sol es ponia pel final del carrer, tenyint el cel tapat d'un to daurat i donant al carrer una tènue claror melancòlica.

Va tombar pel següent carrer a la dreta per arribar a un carrer molt més estret i sense trànsit i, amb la sensació d'haver tingut una gran tarda. Va somriure per a sí mateixa en el mateix moment que un noi passava pel seu costat i li responia amb la mateixa moneda. Instintivament, va començar a buscar les claus a la bossa i quan les va trobar se les va posar a la butxaca, juntament amb el mòvil que no havia sonat en les passades quatre hores però que sempre portava a mà pel "si-de-cas". Abans d'entrar al seu carrer, va donar, com sempre, una ullada a la jardinera plena de floretes liles, narcisos i dents de lleó; una mica més enllà, s'estenia una esplanada verda vorejada per una filera d'arbres de fulles d'un verd intens i ramells de flors blanques i rosades.

També va veure el noi arrepenjat a la tanca de barrots de ferro.

Va somriure i va creuar el carrer sense mirar.

El clàxon d'un cotxe va trencar el silenci que s'havia fet fins llavors, però ella no el va sentir. Quan va arribar a l'altra vorera, el noi, que s'havia separat de la tanca i s'estava dempeus tallant el pas, la va abraçar sense dir res i li va posar els llavis al front, donant-li un petó. Ella va tancar els ulls, aquesta vegada amb força i va sentir, altre cop, les gotes de pluja recorrent la seva cara; aquesta vegada però, acompanyades.