En el bosc

Passejava per un bosc frondós, escoltant a través del silenci que l'envoltava. Vigilant, a l'espectativa, atenta per si, des d'algun punt en la immensitat que l'envoltava, apareixia alguna cosa extranya.
Però res, solament ella i el silenci. Caminant amb la vista alçada, va ensopegar amb una pedra; segurament, si els seus reflexos haguessin estat els de una persona de la seva edat, hauria estat prou ràpida com per parar la caiguda amb les mans. Però no la seva capacitat de reacció no era precisament gaire ràpida, per tant, va caure de morros rascant-se els genolls i les mans. Així, estirada tan llarga com era en aquell terra de pols vermellosa va sentir trencar-se el silenci. Un calfred la va recórrer per tot el cos i va sentir com se li arissava el pèl de la nuca. La vista i l'oïda se li van aguditzar de cop. Ara semblava com si pogués veure i escoltar tot allò que no havia sentit abans. Sentia com el vent aixecava les fulles, el zum-zum de les abelles, l'udol llunyà d'un gos, o potser d'un llop, el cu-cut que feia de les seves, el repic del pica-soques; tot.
Fins i tot, va aconseguir distingir un so regular i antinatural, que desentonava, però a la vegada era suau, delicat com si intentés passar desaparcebut. I, en veritat, gairebé ho aconseguia; gairebé. Es va quedar quieta com estava, intentant localitzar la procedència d'aquell soroll. Per sort, no s'havia caigut al mig el camí sinó que estava més aviat cap a la cuneta. A poc a poc, es va arrossegar una mica més enfora del camí, intentant no fer soroll. Llavors va prendre consciència que havia parat de sentir aquell so regular, i això solament podia tenir un significat: el seu causant s'havia aturat; i la conseqüència directa; aquest algú s'havia adonat que no estava sol en aquella part del bosc. Sincerament, no eren bons senyals. En aquella banda del camí s'aixecava una paret rocallosa d'una vint metres que descartava qualsevol atansament per aquell flanc. Una banda menys a controlar, va pensar. I va intentar no pensar que igualment en quedaven tres per vigilar.
Es va moure una mica més enrera per intentar amagar-se una mica millor però l'únic que va aconseguir va ser entrar de ple en un esbarzer. I mentre es barallava per sortir i evitar que els seus cabells quedessin encara més embrollats amb les espines de la planta, li va sembla que aquell so rítmic havia començat un altre cop. Va parar de forcejar amb la planta. Ara només sentia el seu cor i les petjades, ara les podia distingir perfectament. Petjades, lleugeres i veloces, que s'apropaven cada vegada més. I, de cop, silenci. Les passes s'havien aturat un altre cop. Però aquesta vegada era diferent, el sentia aprop, ara sentia la seva respiració d'aquell algú, tranquila i acompassada, que no reflexava l'esfroç que acabava de fer. I el va veure. Era alt, de cabells castanys, una mica llargs i perfectament desordenats. Portava posats uns texans fins però llargs combinats amb una camisa de màniga curta de color terrós. Tot en conjunt feia que fos bastant atractiu. Era una pena que s'hagués d'amagar d'ell, poster en una altra situació, hagués pogut mirar-lo més detingudament; però aquell no era el moment.
Molt a poc a poc el va veure escrutar cada punt del bosc, de fet, si ella havia sentit la seva respiració, com podia esperar que ell no hagués sentit la seva. Es va limitar a esperar fins al moment que ell la veiés. No tenia una altra sortida; el joc s'havia acabat.
Llavors, del no-res, va començar a sonar una cançó; ell no es va ni moure, com si no la sentís, però ella no podia treure-se-la del cap, era massa forta, desentonava massa i, a més a més, li semblava que l'havia escoltat abans.
I la va reconèixer; Back to you, de Brian Adams. Va sacsejar el cap i va alçar la mirada.
El bosc es va trencar en mil esquir-les i, en el seu lloc, va aparèixer el sofà de casa seva. Ja no hi havia terra vermellosa, ni arbres, ni cu-cut, ni ell. Tampoc estaven ja les ferides dels seus genolls.
Havia passat la mitja hora que s'havia donat de descans. I, amb una sensació extranya al cos, es va aixecar i es va dirigir cap a l'habitació on l'esperaven els seus apunts, ben apilats, ordenats, espectants.