Colors a les parets

Ulls com plats, mans que tremolen, confusió.
Es va ajupir, a poc a poc; amb por de trencar les tasses que no s'havien trencat prèviament. Les va mirar atentament. Potser, les havia comprat la seva mare expressament a prova d'ella. Va agafar una amb cura, li va donar una volta buscant una esquerda, però no hi era. I va agafar l'altra repetint l'operació i tampoc, res de res.
- Ciara! Què ha passat? - sa mare la va cridar des de l'altra punta del pis.
Es va espantar. I el que no havia passat va passar llavors. El cafè va volar, tacant totes les parets, deixant un bonic disseny de color cafè amb llet digne del millor pintor. Era una llàstima que el suport no fos el millor de tots. Però tampoc es podia demanar tenir-ho tot.
- M'has espantat! - va dir Ciara amb un to acusador, mentre sa mare mirava atentament el nou dibuix de la paret, segurament intentant imaginar la millor manera de fer-lo desaparèixer abans que fos massa tard.
- Com que t'he espantat? No s'havien caigut les tasses? - aquella era una bona pregunta. Ja que sí que s'havien caigut però no havien fet cap soroll, o com a mínim ella no l'havia sentit.
- Mama, com l'has sentit? Sí, que han caigut però no s'havien trencat, bé, la primera vegada no s'han trencat - va fer mirant els petits trossos en els que ara s'havien convertit les dues boniques i fines tasses. - Com podies saber que s'havien caigut? - a la pregunta, l'acompanyava una expressió a mig camí entre la incredulitat, l'expectant i l'interrogant.
De fet, ella encara no sabia que creure de tot el que li estava passant en unes poques hores; entre els fulls i les tasses... La veritat és que no sabia ben bé el que li estava passant, però tenia la lleugera sensació que alguna cosa no rotllava.
- A veure mama, que jo ho entengui. Han caigut les tasses però no han fet soroll, estem?
- Sí, estem.
- D'acord, doncs com sabies que s'havien caigut?
- Jo? En cap moment he dit que sapigués que les tasses havien ana a parar al terra - va fer tranquilament.
- D'acord, no entenc res.
- A veure filla meva, què no entens? Si és molt fàcil, reina. Mira, si vols que et digui més, és lògic - la cara de la Ciara s'anava transformant amb cada paraula que sentia de la boca de la seva mare, com que tot era molt senzill i perfectament lògic? El seu dia no havia tingut res de simple, i ja no anava a comentar lo de lògic o raonable...- Ja se t'han ordenat els papers? He vist que se t'havien caigut al terra amb la ventada. Suposo que has vist el nou que portava el mocador color gris pedra, era maco, no? - va deixar anar com si tal cosa.
Va recordar el noi, era el mateix que s'havia posat la jaqueta quan havia començat a bufar el vent. Però, en aquells moments, ella no estava sola?
- A veure Ainthe - mai cridava a la seva mare pel seu nom, se suposava que això l'hauria hagut d'intimidar, però veient la cara de sa mare, no creia que la seva intensió hagués resultat - què vol dir exactament que "has vist"? Que vol dir tot el que m'estàs explicant o el que no m'expliques, perquè ja posats, si saps què coi està passant em podries fer cinc cèntims. Més que res per que demà quan m'aixequi no pensi que estic boja i que truqui a en James per fer-li un parell de consultes.
En James era un bon amic de la família, treballava a l'hospital del districte. Era psiquiatra. I sempre que els feia una visita, els explicava històries inversemblants, quasi surrealistes i situacions que només es crèien perquè el coneixien i sabien que era incapaç de dir una mentida.
Ben mirat, la seva història també era digna d'entrar en el seu llibre particular de casos extranys; aquells casos que solament es solucionaven quan l'individu anava a parar a un manicomi de per vida. S'ho va pensar dues vegades, de fet, no tenia ganes d'anar a un manicomi, per tant, no trucaria a en James el matí següent. Però això no vulia dir que hagués perdut les ganes de saber.
- T'has preguntat mai com és que per ser d'in som, tenima aquests noms que semblen trets de contes. Tens alguna amiga que tingui un nom com tan poc comú com Ciara o Ainthe, i ja posats, pregunta'ls pel nom dels seus avis, a veure si algun ha sentit mai noms com el de l'àvia Enid i l'avi Dunn. Cia, nosaltres, tant tu com jo, vam néixer aquí, però saps perfectament que les nostres arrels no són catalanes. Busca la resposta a les teves preguntes en els nostres noms, Ciara - va fer la seva mare.
- Máthair!
Però ella no la va sentir, ja estava sortint per la porta quan la paraula va ser pronunciada. I ella es va quedar allí, en mig del passadís, sola i confusa. Amb mil preguntes a fer, però ningú per contestar-li. Solament la recomanació de la seva mare. Els noms.
Va fer un repàs mental de tot el que acabava de passar, des que les tasses havien caigut per segona vegada al terra fins que ella havia pronunciat aquell extrany mot. Mai l'havia pronunciat abans, i tampoc era conscient d'haver-la après mai. Però, d'alguna manera o altra, sabia que volia dir mare.
Un altre misteri per resoldre, es va dir, ara resulta que parlo idiomes que no he après mai.