Arrels als noms

Va fer una llista dels noms de la seva família, aquesta vegada, no mental, sinó real i li va quedar una cosa com:
Mare: Ainthe
Pare: Arthur
Família de la mare: avis Enid i Dunn, tieta Bretta i tiet James
Família del pare: avis Dreirdre i Farrel, tieta Liz i tiet Gavin amb el petit Keith
La seva família no era molt extensa o com a mínim la que ella coneixia. Va mirar els noms una altra vegada, potser sí que la mare tenia raó i eren una mica extranys. Encara que hi havia alguns que podien passar per perfectament normals, com el de la Liz i en James, i potser a tot estirar, Keith. Aquest podria respondre a la falera de les parelles joves de posar noms extranys; però tots els altres no. Va agafar el tros de paper on ho havia escrit tot i va decidir que no li venia de gust pensar més en tot el que li havia passat i va guardar el paper al primer calaix del seu escritori. Potser una mica més endavant sentiria la necessitat de descobrir qui era, però en aquell moment, no es veia en cor de començar a destapar mites i històries.
A fora el sol encara regnava però començava a perdre la seva batalla diària. En els seus últims esforços tintava el cel de color daurat. Una posta de sol preciosa, que rebia la lluna creixent en tot el seu esplendor. Ja s'havia enclaustrat prou; va agafar la bossa de mà, es va canviar les sabatilles per les avarques i va sortir al carrer. Mentre baixava les escales va regirar la bossa en busca de les ulleres de sol i el mòbil, però va recordar que s'havia canviat de bossa. Com a conseqüència d'això, les ulleres brillaven per la seva absència; pel que feia al mòbil, el va trobar, ben guardat en una de les múltiples butxaques amb cremallera que tenia la bossa. El va trobar després de passar-se mitja hora regirant la seva habitació, ja que havia donat per segur que no se l'havia posat a la nova bossa.
Finalment, va sortir de casa, ara ja també havia agafat les ulleres de sol; ho tenia tot. Es va plantar al portar, com si esperés una visita, mirant a banda i banda del carrer, mirant sense veure. Distretament, va girar cap a la dreta, va passar un forn que desprenia una forta olor a mantega, o a aquella potingue que posaven a sobre de les pastes per fe-les, en teoria, més apetitoses; i va seguir endavant. Una mica més enllà, es va parar davant de l'aparador d'una botiga de roba, l'interior estava ple de noies en busca de la samarreta més atrevida, dels pantalons més curts (els que en teoria estaven de moda) i una cort de nois que admiraven a la seva respectiva parella i a les altres noies que de tant en tant sortien d'un vestidor amb un modelet amb l'etiqueta encara per fora. El va mirar a l'aparador; no se sentia amb ganes de comprar-se roba, primer volia treure's uns quants quilos dels que s'havia posat per estar tot el dia sentada a l'escriptori. Havia d'intentar tornar al gimnàs, s'ho havia proposat mil-i-una vegades, però la calor sempre l'acabava dissuadint...
Va decidir que no era moment de desmoralitzar-se, així, que va seguir caminant carrer avall, fins a arribar a un parc ple de gom a gom de parelletes agafades de la mà. Com que tampoc tenia ganes de veure a les parelletes somrients i atontades, va vorejar el parc per fora i va entrar en un carrer perpendicular, més estret i fosc, més acord amb els seus sentiments del moment. pel seu costat passaven boigues a punt de tancar o amb la persiana ja abaixada. Els bars mig destartalats allotjaven encara algun feligrès que es resistia a tornar a casa.
Va girar el segon carrer a l'esquerra, simplement perquè li va agradar, més estret, més fosc, més íntim. El segon local era una cafereria-biblioteca, una gran invenció, va pensar.