La cafeteria-biblioteca

Això de prendre un cafè mentre fullejava algun dels llibres que hi havia exposats i a disposició del consumidor la va atreure. Va atravessar la porta de vidre opac i fusta i va entrar en un local rectangular il·luminat tènuament amb unes làmpades de peu disposades de manera estratègica per no enfocar directament a cap lector, sinó crear un ambient de mitja llum on tothom s'hi veia però donava peu a passar per desaparcebut. Perfecte. El sostre abobedat de maó vermell i fusta accentuava la sensació d'intimitat i propiciava la introspecció. Les parets de la sala, també de maó estaven recoberts de llibres, des del terra fins al sostre. Per als que estaven més amunt hi havia unes petites escales de fusta amb tres esglaons i a cada prestatge, una senzilla etiqueta indicava la categoria dels llibres que hi reposaven; poesia (de totes les èpoques i nacionalitats), novel·la (històrica, romàntica, policíaca, de terror, fantàstica), assaigs, revistes, i un llarg etcèrera. Al centre, una sèrie de cadires i butaques, disposades de manera aparentment aleatòria però realment, formavn cercles al voltant de la llum. A cap cadira ni butaca els tocaba la llum directament sinó que totes es trobaven en al llindar entre la claror i la penombra. Va anar passant els grups de cadires mentre observava la gent que hi havia sentada. Va contar quatre persones, ben distanciades, cadascuna amb el teu cafè, mig ple o mig buit, cadascuna amb el seu llibre, trasnportades a un món paral·lel, on les històries més inverosímils eren possibles, on els amors més complicats es feien realitats, on els crims més terribles eren resolts. Es dirigia cap al final de la sala, on hi havia una petita barra de bar, en forma d'ela. Al darrere de la barra, un noi assegut a la seva cadira també llegia. Aquell pany de paret també estava forrat de llibres, però eren llibres més vells i segurament més exclusius. El noi va aixecar la vista i la va mirar com extranyat de veure-la allí però aviat, aquesta cara de sorpresa donaria pas a un somriure tímid i franc de benvinguda. Tenia els ulls d'un color verdós però per la falta de llum, la pupil·la treia la majoria de l'espai que en teoria havia d'ocupar l'iris; la làmpada del ser darrere feia brillar el cabell entre castany i pèl-roig i segurament enfosquia la seva pell daurada i pigosa.
- Bona tarda - va fer, sense perdre aquell somriure que, com se n'adonaria posteriorment, no abandonava mai la seva cara.
- Bona tarda - va respondre ella tímidament. No sabia que havia de demanar, si el cafè, el llibre o les dues coses.
- És la primera vegada que vens per aquí, oi que sí? Espera, t'explicaré com funciona el local i després pots escollir el lloc que més et plagui. - es va oferir ell amablement - quan arribis, t'arribes fins aquí i em demanes a mi o al meu germà el que vulguis per veure; t'esperes un segon per que t'ho preparem i després pots anar a seure on tu vulguis. Qualsevol dels llibres que veus en les tres parets està a la teva disposició, solament et demanem que no vagis a les estantaries amb el cafè a la mà per si passés algun accident. Després pots tornar al teu seient i començar la lectura. En principi els llibres no poden sortir del local i si vols seguir llegint el mateix llibre un altre dia, ens el pots donar i nosaltres te'l guardarem aquí a sota de la barra fins a un màxim de deu dies que el tornarem a posar a la disposició del públic. Com qualsevol biblioteca, si busques un llibre que no tenim, te'l podem buscar i donar-te'l quan tornis a venir. D'acord? Alguna pregunta? Ah, sí, una última cosa, generalment aquí respectem el silenci, no és que sigui obligatori sinó que és més per la comoditat de tots; evidentment es pot parlar, però això sí, amb veu baixa. Ara ja està.
Es va quedar boca-badada. Tenia algunes preguntes però primer va intentar assimilar tot el que el somrient li havia dit, no volia donar la nota en un espai tan exclusiu.
- M'he de fer sòcia o he de pagar algua cosa per llegir els llibres?
- Si vols fem un carnet que no és obligatori però que ens serveix per dur un compte de les persones que ens visiten regularment. Pe que fa al preu, veuràs que les begudes són una miqueta més cares, però és per comprar més llibres i mantenir el local com el veus ara mateix. Si vols, aquí tens la llista de preus. Pren-te el temps que vulguis tant per demanar el cafè o la beguda que vulguis com per escullir el llibre. Cada llibre és un tresor en sí mateix; hi ha que et captaran en el primer moment però tres mesos després no en recordaràs l'argument; però hi ha altres que, sense saber perquè, en un primer moment els passaràs per alt, però quan els acabis no els oblidaràs mai. Els primers no són ni millors ni pitjors que els segons; simplement, cadascun té una funció diferent i un moment adequat, així que mai miris el que llegeix el del costat, segurament ell o ella es troba en un moment diferent al teu i el que li vé de gust llegir tampoc és el mateix. Fés la teva. I ara, què et vindria de gust prendre?
Va mirar la carta ràpidament, no havia tingut temps de llegir tot el que hi posava. Es va extranyar que hi hagués tanta varierar, no s'ho esperava. Quan va veure els preus, tampoc li van semblar exagerats doncs havia anat a altres cafeteries amb menys atractiu i una carta més pujada de fums.
- Un fredoccino estarà bé, gràcies. - No sabia exactament el que havia demanat però quan ho va llegir li va agradar el nom instanàniament; per això el va escollir.
- Molt bona elecció per la calor que està fent últimament - va comentar sense perdre la seva expressió - un moment que te'l preparo.
Mentre li preparava la mescla de cafè amb llet, gel picat i un toc de xocolata, va tornar a fer-se una idea del lloc on estava. A una butaca del fons, un home ja gran llegia un article en una revista de ciència i feia apunts ràpids a pluma a una llibreta de pàgines blanques que tenia al costat, recolzada sobre una petita taula. En aquell moment va veure que, repartides pel voltant de la sala, hi havia unes taules de fusta, petites i senzilles però robustes i estables, que la gent feia servir per posar la beguda o les notes que estigués present.
- Perdona,- li va comentar al noi de darrere la barra - les taules es poden moure?
- Sí, i tan. No tenen una disposició establerta a menys que algú les estigui fent servir. Has de tenir en compte que hi ha gent que ni tan sols els agrada compartir-les, així que a menys que t'ho ofereixin, intenta agafar una que no estigui ocupada. I en el cas que no hi hagi cap, pregunta a la persona que la utilitza si li importaria compartir-la. Té, aquí tens el fredoccino; espero que t'agradi. Per cert, em dic Aidan i el meu germà, per quan el vegis, es diu Iain. Evidentment, per qualsevol dubte que puguis tenir, estem aquí.
- Ciara, encantada de coneixe't. Moltes gràcies per tot; vaig a veure que trobo en aquesta selva de llibres - i va marxar, amb un somriure contagiat cap a una butaca, no sabia ben bé quina, dons hi havia moltes buides. Però tenia la sensació que ara que s'havia despedit no podia quedar-se més amb l'Aidan.
Va caminar entre els seients, mirant a dreta i esquerra, buscant un seient adient. Hi havia molts tipus diferents, des de taburets fins a butaques d'estil Lluís XIV, passant per cadires de fusta i butaques d'aspecte flonjo i acollidor. Finalment, va trobar la que buscava; sempre havia volgut llegir en una butaca com aquella; amb orelles, que acceptava múltiples postures. Es va apressar per arribar-hi. Era d'un color gris pedra, llisa, sense complicacions, però elegant en la seva simplicitat. Quan s'hi ha seure, va sentir el que es pensava que sentiria la primera vegada que en probés una; es va relaxar completament, l'esquena recta, recolzada contra l'alt respatller, i les cames arronsades a sobre del seient. Quan es va trobar segura, va agafar la beguda i va xuclar suaument per no fer soroll per la canya que li havia posat. Va asaborir el líquid granulós que li va baixar pel coll; era boníssim. Tenia la precisa propurció de cafè i xocolata i el gel estava tant picat com per notar-lo però sense arribar a molestar. Acabava de descobrir la seva nova beguda preferida.
S'havia oblidat d'agafar el llibre. Es va aixecar i es va dirigir cap a l'estanteria que tenia al costat. Novel·la fantàstica pregonava l'etiqueta. Coneixia molt poc d'aquest tipus de llibre i no tenia cap referència d'escriptors però això enlloc de desanimar-la li va donar empenta. Va agafar el primer que li va venir a la mà. El Llibre del dia del Judici Final, de Connie Willis. Va llegir la contraportada i li va semblar prou interessant, barrejava la història i la ciència ficció. Pot tenir alguna possibilitat, es va dir. El va agafar, va tornar a la seva butaca i el va començar a llegir.