Figura

Aquell va ser em primer fanal que la va il·luminar i, darrere seu, va anar atravessant els cercles de llum dibuixats al terra. Un darrere l'altre; en aquell tram de carrer la foscor havia desaparegut i va notar com els músculs de la seva esquena es destensaven i recuperaven la seva elasticitat natural (més aviat poca). Es va recol·locar la bossa i va seguir caminant pel mig de la calçada, per on no hi passaven cotxes, en direcció a casa seva. Va girar dues vegades a l'esquerra i quan va arribar al seu carrer, va aixecar la vista en direcció a la seva finestra. La llum estava encesa i algú havia abaixat la cortina que ella mantenia sempre alta. Es va parar en sec quan va veure una ombra abocada sobre el seu escriptori, regirant aquells apunts que algú (encara no sabia qui ni com) havia organitzat mentre ella llegia al sofà.
Va treure el mòvil de la bossa i va trucar a la seva mare.
- Hola reina - li va contestar quan solament havia sonat un to.
- Hola mama, escolta que estàs a casa? - solament hi havia una explicació per aquella figura que buscava a la seva habitació. Potser ella anava buscant alguna cosa que li fes falt pels seus treballs manuals.
- Doncs no filla, per això et trucava, és que m'he trobat amb una antiga companya d'escola i hem anat a supar. Suposo que estaré de tornada d'aquí a un parell d'hores - quina casualitat, va pensar Ciara mentre escoltava les explicacions de la seva progenitora. - Ah, i recorda que el teu germà no vindrà fins demà; així que estàs soleta, d'acord?
- Sí, mama, fins després! Passa-ho bé.
Aquella no se l'esperava, si no era la seva mare la que estava allí, diantre hi havia a casa? Aturada entre dos cotxes, va marcar ràpidament el telèfon de casa seva. Des del carrer sentia el to i, expectant, mirava cap a la seva finestra. De sobte, la llum de la seva cambra es va apagar sumint la casa en una plena foscor i, dos segons més tard, la que es va encendre va ser la llum del menjador. Es va moure una mica a l'esquerra i, amparada encara pels cotxes, va intentar discernir les característiques de l'individu que s'havia atrevit a passejar campant per casa seva. Va deixar que el telèfon seguís sonant fins que va veure que aquella ombra fea el gest d'agafar l'auricular. I va despenjar.
- Hola - Ciara no va reconeixer aquella veu gutural i segura que li responia des de l'altra banda de l'auricular. Però es va quedar fixada, sense contestar, pensant ràpidament per inventar-se una nova personalitat i intentar endevinar qui era aquell home. - Hola? - Va tornar a sentir. Aquesta segona vegada, la veu va sonar igualment segura però va poder distingir una mica d'explectació en el to de l'interlocutor.
- Bona nit - va respondre ràpidament - sé que no són hores de trucar però sóc una amiga de l'Ainthe i m'agraderia saber si podria parlar amb ella. - que trist, va pensar. Tanta imaginació, tanta imaginació, per acabar posant una excusa tant pobra... solament esperava que hagués colat.
- Ostres, doncs en aquests moments no està a casa, que podríes trucar una mica més tard? - Ara, la seva veu era més servicial i sol·lícita. Ciara va veure llavors com aquella figura s'apropava al balcó i com, amb la mà que no aguantava el telèfon, apartava suaument la cortina de fil d'estil japonès que impedia que mirades indiscretes indeguessin en l'interior de l'immoble. Es va amagar una mica millor rere el fastigós automòbil, ple de pols i amb una inscripció a la lluneta davantera que deia "si neteges el cotxe no es destenyeix" mentre seguia atenta al que passava a dins de casa seva. Es va atrevir a seguir una miqueta més amb la conversa
- Mira, és que vaig malament de temps i havíem quedat que avui li atansaria unes pautes d'unes fitxes. Et vindria molt malament que pugés a casa i t'ho deixo? Estaria allí d'aquí cinc minuts. - era una empresa arriscada, eprò esperava que l'individu respongués com ella ho esperava sinño, les coses, molt possiblement es complicarien.
Va esperar pacientment la resposta que va tardar dos minuts en arribar-li.
- Ho sento però jo ara mateix he de marxar, he quedat amb un companys. Si de cas, li pots trucar al seu telèfon i posar-vos d'acord. Em sap greu - Ara la seva veu sonava més insegura i nerviosa - Adéu i a reveure! - va penjar el telèfon però encara seguia mirant a través de la cortina, com esperant que aquell algú que l'havia trucat girés per la cantonada. Ciara va veure com el personatge s'apartava del balcó i es feia ombra dins la casa i, llavors, la llum del saló es va apagar. Ella es va quedar allà, esperant per si la tornava a encendre, però no. La llum es va quedar apagada i, tres minuts més tard, del portal de casa seva, emergia una figura corpulenta però elegantment vestida i un barret ben calat. No va mirar en cap direcció, sinó que va sortir naturalment i va girar cap a la dreta com si no hagués passat ni fet res. En veure aquella figura, Ciara va saber instantàniament que aquell personatge era el que minuts abans havia estat regirant la seva habitació i amb el que havia estat parlant per telèfon fins no feia més de cinc minuts. El va seguir amb la mirada, veient com es distanciava d'ella; quan va creure que el perill havia passat, va sortir del seu amagatall i es va dirigir cap al portal on segons abans havia estat ell. Es va aturar a l'entrada i quan va mirar cap a on havia vist per última vegada a la figura del barret, va veure com es muntava a una moto de gran cilindrada, l'encenia fent un enorme estrèpit i espantant a la dona gran que en aquell moment passava pel seu costat i es posava en marxa. La moto va donar la volta sobre la mateix vorera i va passar per davant de la Ciara com si res. El motorista, que s'havia tret el barret i lluïa un casc negre com la moto que conduïa a la que solament hi destacaven uns caràcters japonesos de color groc, no va fer ni un gest quan va passar pel portal on la noia se'l mirava atònita. Simplement va seguir endavant i, quan va arribar a la cantonada, va baixar a la calçada i va agafar carrer amunt, perdent-se en la nit.