Pell de gallina

Va treure les claus de la bossa i va obrir la forta de fusta i vidre que donava pas a un vestíbol llarg i mal il·luminat. A mà esquerra, unes escales de marbre blanquinós pujaven fins al primer pis i, al final de tot, un ascensor amb una porta metàl·lica de color marró bastant atrotinada.
Quan va arribar a la porta de casa seva, al primer pis, es va fixar en el pany. No estava forçat i, quan va introduir la seva clau, aquesta va obrir sense cap problema. Va encendre la llum i va tancar la porta una altra vegada amb la clau, no fos cas que l'individu en qüestió tornés a fer una visita. No sabia perquè però tenia la sensació d'haver vist a aquella persona amb anterioritat.

Va encendre els llums del rebedor, va llençar les claus al pot de fusta que amenaçava en trencar-se, a continuació, a poc a poc, va avançar pel llarg passadís. A mà esquerra, va deixar un petit bany i va arribar a la cuina, àmplia i endreçada. Res. Va arribar-se al menjador i va encendre tots els llums a la vegada per espantar a qui pogués estar fent el xafarder per casa seva. Una enorme claredat la va encegar i quan les seves pupil·les es van acostumar ho va veure tot i no va veure res. El menjador estava com l'havia deixat; la planta seguia a la cantonada de la dreta mig morta de sed, el piano que ningú tocava igual de polit i la porta corredora que donava pas al balcó, tancada i les cortines ben passades. Res de res. Va decidir seguir amb la inspecció de la seva pròpia casa. Se li feia una mica extrany anar amb peus de plom, mirant darrere de cada porta, dins de cada armari, sota de cada taula, en un pis en el que havia viscut des que tenia memòria i que se'l sabia de pe a pa. De cop i volta, es va adonar de quants racons i possibles amagatalls hi havia a casa seva. Va deixar el menjador enrere i va agafar el passadís que quedava a mà esquerra. Va obrir la porta del lavabo gran; res, ni darrere la porta ni dins de la banyera. Una miqueta més tranquila, doncs les probabilitats que hi hagués algú s'anaven reduint a mesura que avançava pel pis, va obrir la porta de l'habitació dels seus pares que quedava a la banda dreta del corredor; la va obrir de bat a bat, per tant, no hi havia ningú darrere, però tampoc hi havia res a cap banda del llit, ni tampoc hi havia ningú a la cambra del seu germà que estava davant de la dels seus pares. Llavors, va arribar fins al final del passadís on hi havia la seva habitació; per sota de la porta tancada, es veia llum, com si l'home que havia entrat, se l'hagués deixat encesa. Va sentir com se li posava la pell de gallina, com els cabells de la nuca se li eriçaven i va notar com les mans li començaven a tremolar a la vegada que la seva respiració es feia més accelerada. Suava i hiperventilava. Va agafar aire, va tancar els ulls com concentrant-se i va intentar manar a les seves mans que es paressin de moure, als cabells de la nuca que tornessin a la seva posició, a la pell que tornés al seu estat de normalitat i a la seva respiració que es desaccelerés (no ho va aconseguir).

I va obrir la porta de cop.

I va donar un pas cap al seu interior aconseguint una visió completa de la cambra que restava en penombra.

Res.

La llum apagada, l'ordinador apagat i la persiana pujada. Del fanal del carrer que estava davant de la seva finestra, entrava una lleugera il·luminació, la mateixa que ella havia vist per sota de la porta.

A poc a poc, la seva respiració va anar tornant a la normalitat. Estava sola, sense ningú. La casa estava buida i tot al seu lloc. I va començar a dubtar, a preguntar-se si el que havia vist havia estat real, l'home que li havia agafat el telèfon havia estat allí o no era més que un producte de la seva imaginació. Va recordar que el telèfon de casa seva guardava en memòria les trucades rebudes. Va agafar l'auricular del menjador i el va començar a trastejar fins que va entrar a la carpeta on s'enregistraven els números de telèfon. A la pantalleta taronja, hi van aparèixer els números de les últimes deu trucades, amb el seu dia i la seva hora corresponent. Va anar pujant i baixant per la llista buscant el número del seu mòbil. Però no hi era. Simplement, aquell aparell no havia rebut la seva trucada.
Estava boja. Li ho hauria de dir a sa mare; pobre dona, s'enduria una decepció. Ella estava segura que havia parlat amb aquell individu però, de moment, no havia trobat cap prova que en aquella casa hi hagués hagut algú mentre ni ella ni la seva mare estaven fora. Res, ni cap indici. Tot restava igual. Va mirar el telèfon que encara sostenia a la mà i es va quedar pensativa. La pantalleta taronja feia pampallugues. Es va mirar les tecles i va veure una que hi tenia dibuixada una paperera, allí va suposar, hi anaven tots els missatges que s'esborraven. Sense gaire esperança, va pitjar el botonet i, a la pantalla, hi van aparèixer una sèrie de números, cadascun amb una fletxeta al davant diferent segons si havia estat una trucada perduda, una entrant o una sortint; com les del seu mòbil. Va anar baixant per la llista i allí, al segon lloc, estava el seu número, amb data del trenta de Juny a les deu i mitja de la nit. Aquella era la seva trucada.
Un somriure va creuar la seva cara, més tranquila, més relaxada. No estava boja, realment havia existi aquella trucada. La conversa amb l'home en qüestió no havia estat producte de la seva imaginació, sinó que havia estat real. Ara sí que la seva respiració va torna a la seva normalitat
I contenta com unes pasqües, es va dirigir cap a la cuina a preparar-se el sopar. Encara faltaven unes hores per que tothom tornés a casa per tant, de moment, aquell recinte era seu. Així que, quan va haver acabat de fer-se l'amanida, va agafar el bol, els cuberts i un got, i es va dirigir cap al menjador. Va posar les coses sobre la tauleta petita del sofà a la que ja hi havia posat les estovalles, i va tornar a la cuina a buscar l'aigua i la fruita.

Atrafagada com estava, no va sentir com s'obria la porta del balcó, ni va sentir les passes, ni com aquell algú se sentava al sofà i esperava, amb un somriure a la cara, que ella tornés al menjador.