Un nou dia

El sol que entrava enlluernador per la finestra de la seva habitació la va despertar. Anava encara vestida amb la roba que portava a la nit i algú l'havia tapat amb el llençol. Tenia calor. D'una estrebada, es va treure el llençol que la cubria i va treure els peus descalços del llit. Es va estirar amb els ulls tancats amb força i els va tornar a obrir una mica més destensada. Notava la tensió a les espatlles i, malgrat les lleganyes, se sentia amb forces per començar un nou dia.

Tot el que havia viscut la nit anterior li semblava un somni, irreal, un producte de la seva imaginació. Va saltar de llit i es va posar les sabatilles. Va agafar l'ampolla d'aigua que hi havia a la capçalera i va sortir de l'habitació. Tornava a estar sola a casa, Ainthe havia anar a treballar aviat. Va pensar a trucar-la per saber com li havia anat la nit anterior i si li havia costat molt portar-la al llit; necessitava el telèfon. Va tornar sobre els seus passos, altre cop cap a la seva cambra per fer-se amb el mòvil. Quan va passar per davant del mirall, es va mirar de dalt a baix i va pensar que poster estaria més còmode amb el pijama que no pas amb la roba de carrer. Es va canviar, va tornar a agafar l'ampolla d'aigua i el telèfon i va refer els passos fins la cuina. Mig adormida encara, va obrir la nevera per buscar la llet, però a dins del refrigerador no hi havia res. Solament quedava la verdura per fer una amanida. Va tancar la porta, va agafar aire i va anar cap al bany petit a rentar-se la cara. Ho va tornar a intentar de tornar a obrir la porta del rebost fred però va tenir la mateixa decepcionant visió que havia tingut feia escassament tres minuts. A dins, a penes quedaven dos ous i una miqueta de verd.

Buida, ni un trist iogurt, ni una gota de llet, ni formatge. Res de res. La va tornar a tancar i va anar cap a l'armari que feien servir de magatzem. Allí també hi havia poca cosa, va agafar un brick de llet de civada i se'n va posar una mica en un got que havia trobat net, va posar el got sota la fabulosa màquina de cafè i va deixar que l'aroma de la infusió inundés tota la casa. Va inspirar profundament, amb els ulls tancats, intentant relaxar-se. Agraïnt el silenci i la solitud del moment.

- Però quina pudor, vigila que aquella màquina està a punt d'explotar!- va fer una veu estrident - Apaga-la! Que no solament expulsa aigua bruta i pudent sinó que a més fa un soroll horrible! Però quina manera més agradable de despertar-me! Podries tenir una mica més de consideració, no? A sobre que em deixes dormint al sofà mig abandonat!

- Perdona? Que jo he fet què? Pensava que t'havies anat? Que fas encara aquí? - va fer ella mirant-se el mocós que tenia al davant. Al principi li va costar reconèixer en aquell nen, de com a màxim sis anys, la mateixa criatura sensible que havia deixat la nit anterior menjant. Es notava que havia estat remenant l'armari de la seva mare. Enlloc del sac amb forats i la corda a la cintura, ara portava posat un vestit de tirants dels d'estar per casa, amb floretes de color verd i vermell i unes cintes, que en principi servien per entallar la peça de roba per la part posterior, però que ell portava per davant, anusades amb un llaç. Un vestit que suposadament havia de caure fins als genolls però que a ell li arribava fins gairebé tocar el terra. - Per si no t'hi has fixat, has buidat tota la nevera. Com a mínim, deixa'm fer un cafè abans d'anar a comprar per tenir alguna cosa per menjar...

- Solament teníeu això de menjar? Mengeu molt poquet, no?

- Com que solament - va fer ella. Tan tranquila que s'havia aixecat i ja li feia mal el cap de discutir. - Si la nevera estava plena! Que havia anat abans d'ahir per la tarda a comprar per no haver de sortir en tota la setmana! Com que hi havia poc menjar! - el to de la seva veu havia anat pujant a mesura que parlava com també anava canviat la cara del xic passant de l'enfadat a la incomprensió.

- Ah, no sabia que aquell era el menjar de tota la setmana... com no me'n vas dir res... em vas dir que podia servir-me jo mateix. Així que mirant-ho d'aquesta manera, és culpa teva que hagi buidat la nevera...

- Com que es culpa meva que tu hagis buidat la nevera. Només faltaria! - la màquina ja havia parat de funcionar i el cafè fumejava a la seva safata. Va agafar el vas intentant no cremar-se. No ho va aconseguir, solament el va poder aixecar uns centímetres i el va tornar a deixar a sobre del marbre - Mira, no tinc ganes de discutir amb una personeta a la que trec aproximadament setze anys, que em ve en posat de sabi i suficiència i que a més no tinc ni idea qui és. Punt. Així que si no tens res més constructiu o important a dir-me, no cal ni que em diguis el teu nom i ja pots sortir per on vas entrar! - s'havia enfadat. Amb un drap, va agafar la tassa que encara no s'havia refredat i va deixar el nen allí, plantat.

Va tardar tres minuts a anar a reunir-se amb ella, amb el cap cot i la cara de culpable. Es va seure a l'altra banda del sofà, mirant-la, mentre ella bufava el café, fen un esforç inútil per disminuir a temperatura de la infusió.

- Líam - va fer ell amb un fil de veu.

- Què?

- És el meu nom... Líam.

- Perquè vas entrar a casa ahir per la nit?

- Jo no vaig ser. Ahir per la tarda estava acabant de fer la maleta. No creguis que és una feina fàcil...

- Ja ja ho sé, crec que és el que menys m'agrada de viatjar, i mira que m'encanta, eh... - que feia contestant allò, va pensar; no podia mantenir una conversa normal? En la seva ment van aparèixer les platges de sorra blanca de Paraty, les immenses Piràmides, el caòtic Khan el-Khalili, les majestuoses mesquites... Aaaahhhh va cridar el seu cervell totalment descentrat, Va, va, tornem a la situació actual, es va dir intentant autoconvèncer - I per casualitat, no coneixeries tu algú que tingués interès a entrar a casa i remoure la meva habitació en especial?

- Com era? Físicament em refereixo...

- Doncs tenint en compte que jo estava al carre i que ell estava a dins de casa i el vaig veure a través de la cortina... es podria dir que era un home o noi, no sé ben bé quina edat, d'espatlles amples i cabell castany o fosc - La seva cara havia agafat l'expressió aquella que agafen els adults quan estan molt concentrats intentant recordar tots els detalls de les persones que coneixen per intentar identificar - Ah, sí, i els seus ulls eren de color verdós. Et serveix d'alguna cosa?

- Com li vas veure els ulls des d'aqueasta distància? - va fer ell sense perdre l'expressió de la seva cara. Ni tan sols una de les arriguetes que havien aparegut al seu front com a conseqüència de l'esforç mental, havia canviat.

- Va passar pel meu costat, muntant una moto negra amb unes japoneses al costat.

Líam va tancar els ulls, concentrant-se una miqueta més, i es va quedar així, sense moure's.
I va passar mitja hora, i després va passar l'altra mitja i es van fer la una del migdia. Ella va començar a tenir gana, i es va anar a preparar alguna cosa per menjar però quan li va preguntar al noi si volia alguna cosa, no va rebre cap tipus de resposta. Així que es va preparar alguna cosa lleugera per a ella sola (de fet no hi havia menjar per ningú més) i el va deixar allí, pensatiu encara.
No s'havia mogut ni ho faria fins al matí del següent dia o com a mínim aquesta va ser la conlcusió a la que ella va arribar quan, a les vuit del matí, va anar al menjador i va veure que el lloc que Líam havia ocupat durant tant de temps, estava buit.