Petit?

Anava a sortir de la cuina amb l'aigua i la fruita quan es va adonar que també li faltava el tovalló. Va tornar enrera, va deiar l'aigua i la fruita sobre el marbre i va regirar entre els calaixos buscant el tovalló amb la peça de fusta que determinava que aquell recuadre de tela de color blau fosc era propietat seva. Quan finalment el va trobar, se'l va posar a la butxaca de la bateta que portava, va agafar la gerra de l'aigua, la fruita i es va dirigir cap a la porta. S'havia tancat. No entenia com una porta corredissa podia tancar-se sola, però amb el dia que portava, ja li feia por fins i tot pensar a buscar una possible explicació. Amb les mans totalment ocupades, va ser incapaç d'obrir aquella porta així que, per enèssima vegada, va deixar les coses a sobre el marbre, va obrir la porta, i va sortir cap al passadís.


Es va despertar estirada al terra, amb les cames aixecades i respirant entretalladament. Quan va aconseguir enfocar la visió, va adonar-se que la taca fosca que veia a sobre de la seva cara i que es movia rítmicament, era una personeta que la ventava amb un diari. Tan aprop estava que gairebé sentia les seves pàgines quan passaven per davant del seu nas. Es va incorporar quedant-se sentada, amb les cames encara estirades i va mirar al seu voltant buscant aquell nen o noi que havia vist. Es va situar; s'havia caigut en mig del menjador i va donar les gràcies que no s'havia donat un cop amb la cadira de fusta que havia quedat a pocs centímetres del seu cap. De ben segur que si s'hagués colpejat amb el seient no s'hauria tornat a despertar... però va intentar no pensar en lo poc que havia estat de deixar la pell en la caiguda. Es va intentar posar dreta i anar cap al sofà. Sentia el cap donar-li voltes i el poc equilibri que tenia de manera normal havia desaparegut absolutament. Malgrat això, va aconseguir arribar al sofà, a on es va deixar caure pesadament. Va veure la taula, mig parada, el plat d'amanida que havia preparat estava buit i les llabors i la pell del meló estaven fent una muntanyeta al centre de de la taula. Una porcada.
Va pujar els peus sobre el sofà i llavors, va veure el noi, sentat al seu costat mirant-la com esperant alguna cosa. El va mirar de dalt a baix; portava una túnica de roba de sac, amb dos forats a cada banda per passar-li els braços, i un tercer al centre per on treia al cap. Portava, anusada a la cintura, una corda que li feia de cinturó i que evitava que la túnica toqués el terra i els peus calçats amb espardenyes es balancejaven sense tocar el terra. Li van sobtar els ulls blaus, intel·ligents i vius que destacaven en la seva cara infantil. Però era un nen o un noi extrany, tot i que la seva mida era petita i la seva vestimenta deixava bastant de desitjar, semblava que hagués viscut una llarga història, la seva mirada estava carregada d'experiència i coneixement. Era un personatge extrany perquè encara que era la primera vegada que el veia, snetia com si l'hagués conegut des de feia temps.

- I tu, d'on has sortit? - va fer quan va aconseguir que el seu subconcient convencés a la seva ment que aquell xiquet era real i estava al seu costat. Amb els seus peuets penjant i les mans entrellaçades a sobre les cuixetes esquifides.

- Tinc gana - va dir, de sobte. No era precisament el que ella li havia preguntat.

Ciara se'l va quedar miran, va aixecar una cella i se'l va mirar avaluant les seves paraules i mirant el plat buit de sobre la taula i el tros de meló que quedava.

- Però si t'has menjat tot el que havia preparat per mi i fas la meitat de volum que jo! - estava indignada, ara que prenia consciència del que li passava pel voltant s'adonava que no li havia deixat quasi res. - Quan feia que no menjaves?

- No ho sé. tinc gana - va tornar a repetir, insistent.

- Doncs em sembla que ja has descobert on està la cuina i la nevera, oi? - va fer ella amb un deix de mala llet a la veu. Estava començant a perdre els nervis. No sabia que estava passant. - Així que, ja saps, pots anar i obrir la nevera. Serveix-te tu mateix.

El nen se la va quedar mirant interrogant, sense entendre el seu canvi d'humor. El somriure de la seva carona va desaparèixer i d'un salt va baixar del sofà i es va dirigir cap a la cuina amb el cap cot i arrossegant les esperdenyes. Qui era?, va pensar ella mentre el veia encaminar-se tristot cap a la nevera. Li inspirava pena, però a la vegada, tenia la sensació que ell era més capaç de manejar la seva pròpia vida que ella mateixa. I quan va veure'l tornar amb una bossa a cada mà i amb un rictus de satisfacció a la seva cara va decidir que el que realment inspirava aquell nen era la necessitat de protegir-lo, encara que no sabia ben bé de què havia de protegir a una criatura que no coneixia i que havia aparegut del no-res a casa seva. Amb un altre saltiró, es va seure un altra vegada al sofà, i va posar les dues bosses sobre la taula. D'una en va sortir tot el formatge que hi havia a la nevera, el pernil salat i la mermelada de préssec, i de l'altra, una bona varietat de pans, la taula de fusta, el ganivet més gran de tota la cuina, un enciam sencer i una cullereta pel cafè. Estava estorada. De veritat que aquell tap-de-bassa s'anava a menjar tot el que havia portat? Mirant com n'era d'esquifit va pensar que tenia sort que menjant tant, no estigués com una bola de billar. Es va posar còmode, amb un coixí a l'esquena (ja que ja li començava a fer mal) i es va disposar a observar com aquell homenet endrapava totes les reserves de la nevera que, com va comprovar el dia següent, havia quedat totalment buida.

Notava com les parpelles se li queien. El cansament finalment vencia la seva voluntat i es va adormir quasi sense adonar-se mentre ell seguia menjant.