Immersió

Les paraules passaven lliscant per davant dels seus ulls; a l'igual que les hores es van anar escolant imperceptiblement. En la quietud de la sala, ni un sol moviment, no havia entrat ningú més ni cap de les persones s'havia anat. De tant en tant, se sentia el rascar de les pàgines, però sinó; silenci.

Quan va tornar a mirar el rellotge del mòvil, havien passat dues hores; eren les deu de la nit i la seva mare l'havia trucat quatre vegades. Va regirar la bossa de mà en busca un paper o alguna cosa que li servís com a punt de llibre; finalment va trobar un paper reciclat, quadrat i doblegat en dos. El va desdoblegar i va llegir el que hi havia escrit, era la llista de la compra de la setmana anterior. El va tornar a plegar i el va posar a dins del llibre. A poc a poc es va aixecar i es va tambalejar fins a la barra del fons; tenia les cames entumides. Quan va va mirar per darrere de la barra del bar, l'Aidan s'havia anat i en el seu lloc hi havia un noi de cabells castanys i arrissats i uns immensos ulls verdosos que la miraven.

- Hola - la seva veu cantarina i alegre, en consonància amb la vida que transmetien els seus ulls - tu deus ser la Ciara. L'Aidan m'ha comentat que teniem una nova visitant. Jo sóc L'Iain. Benvinguda.

- Gràcies, m'ha comentat que podia demanar que em guardéssiu el llibre que havia començat. Seria possible?

- Sí, i tant. Mira, et deixo aquest paper on hi posa el títol del llibre que ens deixes. Quan tornis ens el dones i llavors sabrem quin és el teu perquè sinó, amb tants llibres que tenim, no hi ha manera d'enrecordar-se de tot. Malgrat que ho intentem, no creguis. Encara que sincerament, l'Aidan té més capacitat per recordar els noms de les persones que vénen i els llibres que s'estan llegint. En fi, cadascun té les seves capacitats. Jo organitzo, si hagués de deixar a l'Aidan que organitzés els llibres, solament els tornaria a trobar ell perquè la seva lògica de classificació no és gaire comuna - va fer amb un somriure de resignació al que va ser impossible no respondre. En aquell moment va veure la gran semblança que hi havia entre els dos germans. El somriure i la força de la seva mirada.

Li va entregar un paperet de color verdós i li va comentar que si l'Aidan li hagués donat el paper, el color hauria estat blau. Mai s'havien posat en acord amb el color dels papers, així que cadascun donava el que li venia de gust. Al paper hi posava el seu nom complet i el nom del llibre i la pàgina per la que anava. Ella es va quedar mirant el paper que li acabaven d'entregar, estranyada de tota la informació que hi posava, dades que en cap moment ella havia donat ni a l'Aidan ni a l'Iain. Curiós, va pensar
Ara li tornava a la ment tots els estrambòtics episodis que havien tingut lloc aquella mateixa tarda. El llibre l'havia fet oblidar totalment la sensació d'angoixa i el no saber que fer, ni que pensar. Va intentar fer fora aquella sensació del seu interior, havia estat molt tranquila. Va somriure, es va despedir, va girar cent-vuitanta graus i va començar a caminar. Quan va arribar a l'alçada de la porta d'entrada, va veure el llom d'un llibre que resava: "Cognoms anglesos i irlandesos". Aquest títol li va fer recordar el que havia dit la seva mare en referència als noms familiars. Va buscar un segon llibre que expliqués el significat dels noms de la seva família. Però no el va trobar i com ja era tard, va pensar que seria millor arribar un altre dia més aviat i veure si existia un llibre com aquell.
Va obrir la porta i va sortir al carrer il·luminat pobrement per un tímid fanal. A l'altra banda del carrer, el fanal estava fos i quan es va fixar una miqueta més, va veure que la majoria dels que hi havia tampoc donaven llum. Instintivament, va agafar-se més fortament a la bossa i va apretar el pas fins arribar al carrer més ample. Més llum. Una llum que intentava canalitzar cap al seu interior fosc com la gola d'un llop.