Es va despertar en la foscor de la nit; sola. La tímida llum del fanal que travessava els foradets de la persiana abaixada li va permetre veure's reflexada en el mirall dels peus del seu llit. Tenia els ulls inflats, cara de dormida i el cabell tot esbalotat.
No sabia perquè havia obert els ulls, aquell dia no havia tingut cap malson, ans al contrari. S'havia vist amb un noi a qui realment no coneixia i amb el qual jugaven i reien en un recinte que tampoc li sonava de res. Però es veia feliç. De fet, no era la primera ni la segona vegada que se li repetia aquest passatge, premonitori? Mai però acabava el somni, sempre es despertava en aquelles escalinates que semblaven formar part d'un pabelló, abraçats.
Va tornar a tancar els ulls amb força per intentar "veure" com acabava la història, què hi havia després de les escalinates, qui era ell... Però no; sabia, ja d'avançada, que la seva ment divagaria i al matí següent es desperatia i no recordaria res més que a ell i a les escalinates. Poster si es concentrava una mica, encara podria sentir els seus braços envoltant-la. Recordaria solament que anava vestit amb texans i que portava unes sabatilles esportives i prou. El rostre el veuria vagament, li semblava que tenia els ulls verds, el cabell més o menys llarg i fosc, una boca amable i riallera i el nas més aviat gran.
Els dies successius va sortir al carrer, observadora, per intentar trobar aquell noi en el que havia somiat tantes vegades; però sempre tornava a casa sense haver-lo vist. Al final va decidir que seria un producte de la seva imaginació i que era millor oblidar tota aquella història. Una setmana més tard, ja no recordava aquell noi rialler amb sabatilles esportives i texans i seguia amb la seva vida monòtona, simple quasi estúpida, similar a les rodes d'un molí que es mouen sense descans però no es desplacen mai.
Fins que uns mesos després, va xocar amb ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada