La primera vegada que va mirar el rellotge, es va adonar que portava mitja hora corrent vora la platja; la segona, una hora i mitja. Havia xocat amb un parell de persones i, absent, havia demanat perdó sense saber ben bé a qui havia atropellat.
El seu pensament saltava del present al passat i s'inventava un futur inexistent i improblable. Per alguna raó, li va venir a la ment aquells llibre que havia llegit en els anys de secundària; Te deix, amor, la mar com a penyora. I, per alguna raó, li va semblar que el títol de l'obra no podia ser més encertat. Arribada a casa, va buscar frenètica el llibre, encara era allí, amagat entre volums immensos, un recull de contes curts i, el primer, aquest.
Va tornar a llegir la història, trista, melangiosa, bella i insultantment semblant a la seva. Ella havia marxat; encara que no voluntàriament. Se sentia llunyana, oblidada en un racó del seu pensament. Ell havia seguit amb la seva vida, aixecant-se i tornant a caure. Avançant i, de tant en tant, mirant enrera. A vegades es preguntava si encara tenia el seu raconet, però mai es va atrevir a preguntar-li per por a rebre un no per resposta i ara ja era massa tard. Al final, ella va marxar, donant-li allò que ell li havia demanat i deixant-li aquella mar blava com a penyora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada