Veig...
Un cel blau, però no un blau profund i brillant com el d'un dia d'estiu. Sinó un blau pastel, suau, aquella tonalitat que adqu
ireix l'aigua quan s'observa a través d'un bloc de gel; purament hivernal, doncs. I és que encara que el sol domina senyor, el vent a ràfagues glaça l'ambient. Les mateixes ràfagues que modelen i esfilagarsen els núvols; estirant-los fins a convertir-los en meres formes esprimatxades i semitransparents.
Formes en les que els últims raigs d'un sol ponent s'hi reflexen i tenyint-les d'un color ataronjat, ni agressiu ni estrident, sinó més aviat difuminat i viu a la vegada.
Veig...
Les suaus pendents de les teulades, la sinuosa ondulació de les teules, les branques dels arbres començant-se a vestir de petites fulles d'un verd intens i les fulles que alguna ventada ha, prematurament, arrencat i que es suspenen graciosament entre corrents d'aire o s'arremolinen, alçant-se dòcils seguint una voluntat aliena. Veig, la silueta del minaret de la mesquita alçant-se solitari entre dos blocs de cases. I, en el seu cim, una mitja lluna en quart creixent que s'erigeix orgullosa trencant la uniformitat del cel color aigua gelada com si esperés la real, que encara no ha fet acte de presència.
D'aquí a un moment però, un negre profund i absolut ho cobrirà tot, impedint el gaudir dels colors però mostrant la immensitat del que ens envolta. I, tal i com la Lluna ja es mostra, uns puntets començaran a aparèixer, un a un, i il·luminaran tènuament la foscor de la nit. Puntets que veiem no més grans que el cap d'una agullaperò que, realment, som incapaços d'assimilar les seves dimensions reals. Són ells els que ens mostren com de petits i insignificants som en un espai que comencem a entreveure i intentar entendre però que resta per a uns pocs privilegiats el goig de realment comprendre el seu significat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada