Pensaments dispersos

Lluny de tot

Lluny del que era la meva vida,

Lluny de les coses a les que estava acostumada,

Lluny del sol radiant que em saludava cada dia

Inexplicablement, m'he trobat.

Relaxada, tranquil.la; em desperto cada dia i miro a traves de la persiana si fa sol. El 90% de les vegades els nuvols cubreixen el cel. Aixo abans hagues estat sinonim de mal dia o de dia xof... ara els parametres han canviat i a menys que plogui, es un bon dia. Avui, per exemple, he vist el sol a les 8 del mati i a les 10 ja estava tapat, avui es un bon dia. Pero ahir, a les 8 estava tapat i a les 9 ja plovia, ahir va ser un mal dia. Perque quan plou, no fa un xafec dues hores i despres para, noo, sino que s'esta tooot el dia plovent a poc a poc, insistentment. A vegades, la pluja es tan fina que solament la pots veure a contrallum... fastigosa...

Una altra cosa que ha canviat, a casa, si plou o si fa nuvol, ens ho pensem tres vegades abans de sortir... ara, si he de considerar si surto o no cada vegada que esta nuvol, hauria sortit de casa 4 dies des que estic aqui... el temps no es considera una excusa per estar a casa... Aixi que cada dia, quan surto del laboratori, em perdo pels carrers d'una ciutat petita, acollidora, antiga. Carrers que em porten records de moments viscuts i somric sense saber ben be perque, simplement perque em ve de gust. I algu em mira, aixeca una cella... la torna a abaixar rapidament i segueix caminant amb el cap cot. Aqui la gent somriu poc pel carrer, potser es el fred...

I em pregunto a mi mateixa si soc realment felis, i em sorprenc en veure que la resposta es que si. Malgrat el fred, la manca de sol, els contratemps amb la casa, la distancia... he trobat alguna cosa que em fa estar constantment alegre... malgrat que encara no se ben be que he trobat.

Potser he trobat un trosset del meu cami...