Corres en direcció oposada.

Em faig fonedissa i decideixo que ja n'hi ha prou.

Avui m'aniré a dormir pensant això, que ja n'hi ha prou, que ja he pagat i demà m'aixecaré pensant que falta un dia menys per tornar. Avui m'adormiré imaginant que m'abraces i demà me n'adonaré que tu no hi ets i el que és pitjor; que mai hi has estat. Avui penso que estic cansada de lluitar i de trencar-me el cap i sé que demà m'escriuràs i solament les dues primeres paraules em donaran prou forces com per seguir endavant.

Em faig fonedissa, me'n vaig i torno, em quedo.

I em pregunto el perquè. Per què em quedo, per què espero, per què confio, per què, per què...

I a tot, solamennt una resposta, la mateixa; i no és un "no ho sé". I és que aquesta té prou pes com per fer que em quedi, que esperi, que confiï fins que ja tot em superi, fins que em perdi a mi mateixa, fins que el que faig deixi de tenir sentit.

Em faig fonedissa i sento com m'abandona la força.

Recullo peces de mi, petitones, minúscules, i com un trenca-closques, les intento recol·locar. Transmeto la ràbia i la impotència a una pilota que rebota boja entre tres parets i jo ric, histèrica, a la vegada que ploro, buida. Paraules automatitzades que, com els globus plens d'heli, es deixen portar pel vent.

Avui, com tants altres dies i malgrat tot em suprenc, o no, adonant-me que no he escollit mai i que per molt que dubti i que digui el contrari acabaré sempre decidint que em quedo, que espero, que descompto dies, que lluito, que confio doncs simplement no puc ni vull veure't marxar.