Tot dit

Era ja tard quan van arribar-se al banc del darrere de la catedral. Es van seure sense tocar-se, com sempre havien fet, resguardant les distàncies que el respecte i les circumstàncies els havien dictat. Ella va posar la bossa als peus i es va pujar la cremallera fins al final, acomosant-se el mocador al voltant del coll. La llum havia disminuit fins al punt de ser simplement una claror emanent. Just llavors, els fanals es van encendre tintinejant al principi i augmentant la seva intensitat després; però a part d'això, ningú va passar per davant seu i ni tant sols un cotxe va trencar la quietud que els envolcallava.

Es van estar una estona més en silenci, no perquè no es tenien res més a dir, sinó perquè estaven madurant tot el que s'havien dit fins a llavors. Ella va estendre la mà amb la palma mirant amunt, com buscant aquella resposta a tot el que els havia passat i com no gosava mirar-lo, va clavar els ulls a la façana ombrívola de l'església. Es va sentir rendida però incapaç d'abandonar tot allò pel que havia lluitat. Sabia perfectament quin era el camí correcte, quina era l'opció que hauria de prendre i, tot i això, no es va poder treure de sobre la sensació la situació havia estat molt injusta; no solament amb ella, sinó també amb ell. No entenia perquè havien d'acabar així; de fet, ni tant sols sabia perquè es plantejaven acabar. Però la senzilla idea de no tornar-lo a veure precipitava unes llàgrimes que feia estona que intentava reprimir.

I com a única resposta, ell li va agafar la mà, entrellaçant els seus dits i, quan ella el va mirar amb els seus ulls vidriosos, la va besar. Per primera vegada.

No diguis res i mira'm, que ja t'entenc.