'bout love

No em refereixo a apreciar, ni tan sols a allò de "me l'estimo..." sinó a parar-se un moment a pensar i dir: "ostres, porto tot el sant dia pensant en el mateix" i saber que seguiràs pensant el mateix fins que tanquis els ulls i que possiblement, el primer pensament del matí tindrà el mateix protagonista. És molt més enllà de passar una bona estona i dir, "fins aviat" amb un somriure, és passar de comptar les hores a comptar els dies, o les setmanes. És tenir la sensació que algú està jugant amb el temps, robant no solament els minuts, sinó també les hores. És més que buscar i fer una llista dels punts en comú per buscar temes dels que parlar, és saber que passi el que passi hi haurà alguna cosa a dir i que sinó es compartirà un silenci còmode. És no fer res en tot el dia i sentir que ha estat un gran dia. No és patir, sinó desitjar els moments per a dos.

No és recordar que existeix quan t'envia un missatge o truca, és esperar sentir la seva veu, és sortir al carrer pensant que te'l pots trobar, és recordar pel color d'una samarreta, pel so de les campanes, pel tè de mitja tarda, per una visita a la platja, per una cançó, per creuar un carrer, ... i somriure cada vegada que veus la seva cara sense la necessitat de concentrar-te gaire (o gens). No és témer el que passarà la propera vegada, és saber que no importa el temps que passi entre una visita o una altra perquè res haurà canviat. Perque solament pot anar bé.

És deixar d'utilitzar el singular i fer servir el plural. És saber que ningú té un rol ni juga a ser un personatge, sinó acceptar la nuesa i simplement ser qui ets. Adonar-te que no importa si portes roba cara o el pijama o la roba d'estar per casa, perquè tot va més enllà de l'aparença.

I és comprendre que no importa quants mals moments es passin ja que els bons sempre seran superiors en número i intensitat. Que l'única manera d'oblidar aquesta persona és senzillament esborrar-la i esperar pacientment que el forat que ha deixat cicatritzi perquè no hi ha ningú que sigui capaç de reomplir aquest buit. I tot i això, passat un temps, encara quedarà aquella sensació de melancolia, de pèrdua. Entendre que no és que no puguis oblidar, sinó que malgrat saber que al final tot revertirà en tu, no vols oblidar.

És no perdre l'esperança i deixar temps al temps.