Demana un desig (VIII)

- No veig res - fa ell tancant momentàniament els ulls

- Posa't d'esquena al sol.

- Que aguda, ella - replica amb un somriure totalment fals - Ja ja ja.

Seuen en un prat verd ple de floretes grogues i margarides. El cel blau és solcat per núvols de nata muntada tan perfectes que semblen artificials. Bucòlic.

Al fons del prat, un noi corre i ella se'l queda mirant. Porta aquests els típics pantalons curts plasticosos de color blau elèctric, samarreta de dues talles menys per marcar abdominals i esportives d'últim model. Tot molt pro. Es mou i mira al voltant com si esperés aixecar múltiples exclamacions o rebre mirades lascives. Estúpid, pensa ella.

- Què mires - fa ell

- Res, el noi que corre per allà el fons, el veus?

- Sí, què passa? - fa ell divertit.

- A no res, pensava que és l'estereotip de noi que es pensa que és guapo i es mou esperant que totes les noies se li tirin al damunt - fa ella mirant-lo directament als ulls.

- I a tu t'encanta, eh?

- Ui, sí, em torna boja - contesta ella tiran-li la flor que acaba d'arrencar.

- Ooohhh, però que poc sensible que ets; has arrencat una flor! - fa el amb obrint molt els ulls.

- Vols una altra?

- No, gràcies - contesta ell posant-se de genolls com si volgués seure més còmodament.

Ella tanca els ulls i mira directament al sol, encegada. Fa un dia preciós. Una brisa dèbil i fresca li remou el, ja per sí mateix, indomable cabell. De cop i volta sent un munt de coses impactant contra la seva cara i a ell, riure sens control. I obre els ulls espantada per veure que està coberta de les mateixes floretes grogues que formen la catifa del prat

- Paul, què coi fas? - crida, mig histèrica, intentant adoptar una aparença de serietat a la vegada que recol·lecta les mateixes flors i les hi tira.

- Aaahhh, vale vale, ja està, ja està.

- Ara ja estem empatats - fa ella satisfeta i adoptant altra vegada la posició de relax.

- Què fas? - pregunta ella mirant-lo mentre es grata un ull - Vols deixar-te'l tranquil, que se't posarà com un cromo!

- Això em passa per que m'has tirat una flor directament a l'ull! - va ell encara tocant-se l'ull que, efectivament, està agafant un to vermell tomàquet

- Para, home para. Deixa-me'l veure - fa ella apropant-se i treient-li la mà de l'ull - El que tens és una pestanya, burro! - fa ella - Mira, la veus? - li ensenya mentre ell s'aixuga una llàgrima.

- Oh merci, senyoreta Ginebra, m'acaba vostè de salvar la vida - diu ell mentre la mira de reüll

- Té, la vols? - fa ella atansant-se

- Jo, per a fer què?

- Demana un desig i bufa.

- Quina tonteria - fa ell mentre mentre tanca un segon els ulls i bufa fort. La pestanya es perd en la immensitat que els envolta.

- Què has demanat?

- I a tu què t'importa! Els desitjos no es pregonen!

- Però no has dit que això era una tonteria?

- Sí, és el que penso.

- Llavors perquè has bufat i no em vols dir el que has pensat.

- Per si de cas...