Alegria

La casa era, definitivament, el caos en sí mateix, el desordre en majúscules, la màxima expressió de deixadesa.

Pols, pols per tot arreu; a sobre de la taula, a les prestatgeries, entre els llibres, sobre les cadires i el sofà. El terra estava cobert per un dit de brutícia acumulada durant anys i anys.

Quan va entrar al menjador, unes pessigolles a sota del nas la van avisar que s'acostava un magnífic esternut i en resposta, es va doblegar per tal que la inèrcia no la tirés enrera.

En aquesta posició la va trobar ell, que en aquell precís moment entrava per la porta de l'habitació carregat amb una olla plena de gaspatxo que havia de ser el seu dinar. Tenia les galtes més enrojolades que de costum per l'esforç.

-Què fas així? - li va espetar mirant-la a la vegada que aixecava una cella i es recol·locava l'olla entre els braços.

- És que m'estava venint un esternut - va contestar ella des de la seva posició - però se m'ha passat, nusé.

- On està la cuina?

- Atxuuuummmmm

- Aaaarggghh! merda, merda, noooo!

- Però què has fet? - va fer ella mirant el terra vermell tomàquet.

- M'has espantat! - va contestar ell mirant com l'olla rodolava pel terra i arrufant les celles.

- Bé, una mica més de merda per recullir - va comentar ella mentre observava, rient bocabadada i amb els ulls com plats, el desgabell resultat del seu sobtat esternut.

- Una mica més, una mica menys; tan i fa, no? - va fer ell esclafint a riure - Vaig a posar l'olla per algun racó - va fer ell recullint-la del terra i mirant-la instintivament - Què fort?! Estàs plorant! - va cridar en veure com unes llàgrimes corrient avall de la cara de la seva companya que reia descontroladament.

Deu minuts més tard, amb la música al màxim volum i armats amb escombres, començaven a netejar la que, en breus, es convertiria en la seva propia casa. Va ser llavors quan van sonar les primeres notes de La Solució i, fent com si els pals de les escombres fossin micròfons, i mirant-se l'un a l'altre, van començar a cantar allò de: "que tinc la solució per fer una mica veritat tot el que havies suposat quan eres jove... la solució sóc jo... papaparara papaparara la solució sóc jo"

Lluny quedaven els dies on els feia vergonya mostrar-se tal i com eren, fer tonteries i dir estupideses. Superada aquesta primera fase, van acceptar que solament podien ser ells mateixos i així sentir-se lliures, en els instants, que estaven junts.