Viatge d'anada

Una vegada vaig escriure un conte que tenia aquest títol.

La protagonista, Ciara, era una noia polar, esquerpa, meticulosa i enfadada de manera permanent; amb ella mateix, amb en Patrick, amb la dona de l'hotel, amb el món en sí mateix. La vaig construir sense pensar en ningú, solament per adonar-me que ella era jo.

Sense exageracions, sense distorcions; en la primera part, ella era jo.

Al final; a l'última línia, per alguna raó per mi desconeguda (malgrat ser l'autora de la història), ella canvia i veu que, d'alguna manera és més fàcil viure sense estar enfadada, sense remugar, sense buscar dobles sentits. Al final es dedica a la bonica tasca de viure.

Aquest és el punt en els que m'hi havien reconegut en ella se n'adonen que de veritat jo no sóc ella sinó que la nova Ciara reflexa el que jo volia arribar a ser però que no aconseguia. Jo no era ella perquè ella canviava i jo no, jo m'havia quedat un pas enrera; cabrejada encara amb mi mateixa i amb el món.

Ara torno a llegir el conte, tot, excepte les últimes línies i me n'adono que la Ciara és patètica, trista, insuportable, estúpida, irritant i irritable. De veritat jo era així? Em pregunto a mi mateixa. I em descobreixo acceptant l'evidència i que, encara que no sempre, moltes vegades sí.

Però me n'adono que ara ja no em reconec amb la primera Ciara. Sí que recordo vagament aquesta faceta i sé que jo solia ser ella.

Però ara ella m'és extranya, ara ja no em veig en la primera Ciara.

Jo també he fet un pas endavant.