Diumenge

Neva. Molt. Moltíssim.

I jo m'arrepenjo al radiador i amb un cafè entre les mans miro per la finestra. I veig com el vent capriciós juga amb les volves de neu que cauen en forma de cortina sense una direcció definida i les estampa contra les parets o els vidres o, aprofitant la seva lleugeresa, les suspèn en l'aire i les aixeca en contra de la gravetat i les fa descriure graciosos moviments abans de dipositar-les suaument al terra. I hi ha volves que aconsegueixen arribar al terra, formant una catifa esponjosa, però n'hi ha que es posen a les teulades, als colzes de les canyeries, als àmpits de la finestra; trencant el dur marró de la pedra amb el blanc encoixinat de la neu acabada de caure. I llavors vé una ventada i precipita les organitzades muntanyetes cap al terra.

El cel, d'un blanc impol·lut, brilla sense estridències i il·lumina tot el paisatge. És una llum clara, real, com si enlloc de venir solament del cel vingués també del terra. Com una claror sense una font definida sinó que emana de tots i cadascun dels elements i que ressalta els seus colors. Colors purs, reals, potser massa reals com per ser-ho. I miro per la finestra i em sembla que el món que hi ha a l'altra banda de la finestra no és el mateix en el que jo estic ficada.

Jo visc en un lloc tangible mentre el que hi ha a fora és una bonica pel·lícula d'aquelles que vèiem quan érem petits en els que els personatges viuen en països on fa fred de veritat i els carrers es transformen en poques hores. Perquè d'on jo sóc, la neu està a les muntanyes, a quilòmetres de distància i no a la porta de casa. Però pel que es veu, aquí, a on visc ara, això sí que passa.

Segueix nevant, molt moltíssim. I els petits racons que fa unes hores eren de color terra, ara ja són completament blancs, i les branques dels arbres es comencen a combar sota el pes de la neu. No hi ha ningú pel carrer, ni tant sols els cotxes imprimeixen les seves rodes a la neu caiguda a la carretera. De moment no hi ha nens jugant als gronxadors del parc de davant de casa, ni ocells que sobrevolen la ciutat. Avui tot està tranquil, pacient; les volves de neu són, de fet, l'únic que es mou a l'altra banda de la finestra.