Deliris¿?

Dos dies després, encara se sentia l'olor a fusta cremada.

Ajagut sobre una pila de palla , amb prou feines tenia força per moure's. Tenia gana, sed i, sobretot, molt de fred malgrat ser ja primavera avançada.

Ja veia avenir els deliris; era relaxant deixar-se portar per aquells turons verds, flotar en l'aire, i arribar al mar; un mar immens que es fonia amb el cel blau. L'olor a salobre. Amb una mà, podia arribar a tocar la sorra, era freda i se li escolava per entre els dits. Si hagués estat per ell, s'hauria quedat en aquella platja, sentat en una de les dunes i mirant la immensitat. Però sempre tornava a l'habitació, amb els últims raigs de sol entraven per la finestra sense cortines. Havia passat un altre dia mentre ell, en els moments de lucidesa, es preguntava quan duraria tot plegat. Semblava que feia una eternitat que jeia en la mateixa posició, envoltat de pols i animals que el miraven esperant que acabés amb la seva pròpia agonia.

Al racó, una rata immensa rossegava el sac de pomes mig podrides i insensible a la forta olor a bilis ho embolcallava tot. Tornava a sentir les vasques a la boca de l'estómac i la palangana estava massa lluny malgrat estar abraçat a ella.

Va tancar els ulls intentant frenar les ganes de vomitar, va ser inútil, però aquesta vegada, enlloc de tornar-los a obrir i mirar al seu voltant, els va deixar tancats. Va trobar a faltar el mareig causat per l'esforç i la manca d'energia. Se sentia lleuger, tènue, transparent i sorprenentment despert. A l'habitació semblava haver més llum i el dolor a sota l'aixella havia desaparegut completament.

Sentia la remor de les onades, algú el cridava. Es va alçar amb una agilitat que havia quasi oblidat doncs dues figures agafades de la mà caminaven ràpidament en la seva direcció. Va reconèixer la Lillian pel la cadencia del seu caminar i a l'Eleanor pels seus cabells vermells. Somreien nervioses.

Quan van arribar, l'Eleanor es va penjar del seu coll i li va plantar un sorollós petó a la galta. Ell la va abraçar, com tantes vegades havia fet i la baixar suaument al terra. La Lillian el va mirar, va agafar-li el braç esquerra, el va alçar, buscant la buba porpra que ell sabia que havia desaparegut i el va doblegar per comprovar si li feia mal o no. No li'n feia.

Quan va acabar amb la inspecció va tornar a somriure, aquesta vegada sincerament i el va besar a la galta.

- Te'm trobat a faltar - li va dir la Lillian amb un fil de veu

- Jo també - va contestar ell - On és tothom?

- Qui és tothom? - va fer l'Eleanor

- Doncs els pares, la tieta,...

- Ells han passat, nosaltres ens hem quedat per despedir-nos - va fer la Lillian mentre una tímida llàgrima recorria la seva galta.

- I jo? - li tremolava la veu amb el sol fet de pensar que no les tornaria a veure

- Tu tornes

- Però...

- Lily, la mama ens crida - el va interrompre l'Eleanor mentre estirava del vestit a sa germana

- Hem de marxar; si mai ens necessites, torna a la platja.

- No em mouré de la platja

- No ho entens oi, Liam? - va fer ella amb un to de desesperació a la veu - Això és una segona oportunitat, aprofita-la.

- No us oblidaré mai

- No ens oblidis, però enrecorda't de viure la teva vida - va fer ella mentre li agafava les dues mans i les besava.

L'Eleanor es va tornar a penjar del seu coll i li va donar dos petons. Ell la va abraçar amb força.

I es va quedar dret a la platja veient com les dues figures agafades de la mà s'allunyaven. Es va quedar sol, ell i el mar.