Dolça culpabilitat

Sentada a l'estrada, mirava al fiscal que es passejava amb aplom, sense mostrar el més mínim nerviosisme. De tant en tant, creuava la seva mirada amb la jutgessa amb una complicitat que no deixava lloc als dubtes. Ells també eren parella.

Vaig veure com l'advocat xiuxiuejava alguna cosa a l'Aidan, però no vaig aconseguir llegir-li els llavis. Segurament ells estaven més histèrics que jo. Potser perquè jo tenia la seguretat que, independentment del que es digués a la sala, no havia enganyat a ningú, havia actuat segos els meus principis i ningú havia sortit perjudicat de les meves accions. Tret de mi mateixa, es clar.

Feia temps que sabia que era investigada i seguida. Una ombra amb forma humana havia fet tots i cadascun dels passos que havia fet. Segurament havia estat l'assistent social el que ens havia vist fent-nos un petó al portal de casa meva i havia alertat a les institucions pertinents.

De fet, encara no sé perquè aquell torre-collons havia decidit que la nostra familia tenia problemes amb la resta de la societat. Solament sé que un dia me'l vaig trobar a casa, amb una tassa de tè a les mans i xerrant animadament amb la meva mare. Em sembla que a em va agafar tírria quan li vaig dir que el fet que visquéssim en una societat plural i oberta, no era incompatible amb tenir preferència per algunes persones en detriment de les altres. Ell em va contestar que era una egoista i que solament mirava pel meu bé.

Però ara això ja no venia al cas. I jo seguia sentada a la banqueta de fusta esperant que la jutgessa pronunciés les paraules màgiques.

- Senyoreta Ciara Bell, està vostè acusada d'haver estimat - va dir finalment després d'un llarg silenci.

- Perdoni que la corregeixi, Senyoria - ja no tenia res a perdre - no d'haver estimat, sinó d'estimar.

- Així que vostè no es pensa retractar - va fer més per a ella mateixa que per a l'audiència -. Així doncs, es considera vostè culpable d'haver estimat o d'estimar?

- Sí, sóc culpable.