II

Unes passes inquietes trenquen el silenci de la nit.

- Què fas desperta a aquestes hores? - pregunta ell des del sofà.

- No puc dormir - respon ella arreglant-se el cinturó de la bata taronja

- Altre com l'insomni? T'has oblidat de prendre't les píndoles? - fa ell allargant-li la mà.

- No, me les he pres. Però estic molt nerviosa, sento com si tingués mil papallones voleiant dins el meu estómac - contesta ella apropant-se cap a la mà estirada i sentant-se al seu costat. L'abraça - I tu?

- Avui he sentit per les notícies que hi hauria tempesta. Tinc ganes de veure els llamps il·luminant el cel. Necessito veure ploure.

- Aha... i m´he perdut el festival? Em sembla que ara no plou - fa ella mirant fixament a través de la finestra.

- No, encara no ha començat; però no tardarà gaire. Hi ha massa pau allà fora, tot està exageradament tranquil.

- Un moment de quietud previ a la rauxa, un compensa l'altre, en perfecte equilibri

Uns segons més tard, una cortina d'aigua comença a caure des d'un cel absolutamnet cobert de núvols invisibles a la foscor. I els es miren la magnífica força de la natura a través d'una enorme finestra i tapats amb una manta, com uns espectadors que atenen a una obra de teatre.

L’insomni de les papallones

Una nit més d’insomni mirant el sostre de la meva habitació. Les papallones han marxat i vull sortir del llit. Noto el terra glaçat sota els meus peus nus. M’agrada.

Em dirigeixo cap a la finestra i la obro de bat a bat. Ràpidament m’acaricia una ràfega d’aire per tot el cos, despertant dins meu un calfred que no vull que acabi mai, però que sé que desapareixerà tan ràpid com ha vingut.

A fora tot és silenci i fred. Està nevat i tot sembla estar dins d’un estat d’equilibri i tranquilitat fora del natural. La neu acumulada sobre els arbres no cau com per art de màgia, com si la tempesta anterior hagués deixat cada floc de neu suaument sobre cada branca, cada flor…

M’agrada aquesta pau que sento. No m’ajuda a oblidar-te però em fa sentir millor.

Ara vull tornar al llit, mirar el sostre i pensar en tu. Potser més tard torno a la finestra, però ara vull mirar el sostre i imaginar aquelles papallones tan maques que només em poden recordar a tu. Perque m’agrada aquest insomni. Perque m’agraden aquestes papallones. Perque m’agrades tu.

J. Vallejo