IV

Perquè el terme eternitat, per ells, està buit de sentit.

Les hores corren en contra seu mentre jo els observo com caminen per la platja, un al costat de l'altre i s'aturen per admirar-me.

Ella, jo solament puc parlar d'ella, perquè pensa i sent en el mateix idioma que jo; l'entenc. Ella no el mira als ulls, doncs si el mirés amb la sinceritat que em mira a mi, ell veuria que les paraules que sent solament reflexen mitges veritats i no veritats senceres. Jo l'escolto i sé que pensa tot el que diu però que ni molt menys diu tot el que pensa. Ella s'ha reclòs en un món a part, viu de l'esperança i anhela creure que l'interès que ell mostra és sincer; però dubta i jo la veig trontollar. I tem; tem aquella conversa que farà que el seu delicat món d'il·lusió es trenqui en mil pedaços i la forci a tornar a la realitat...

Perque jo sóc aquella mar que ells observen i meves són les aigües que juguen amb els seus peus. Jo vull ser la que reculli les seves alegries i vull que les meves onades els recordin aquells màgics moments que van passar al meu costat. M'agradaria entendre el que diu ell; potser, si el cel ha recollit les seves paraules, em podrà explicar el que ell pensa i sent.

Ja li ho preguntaré...